Per governar calen tres coses: armes, menjar i confiança. I si no es poden tenir les tres, abandoneu primer les armes i després el menjar. Confuci
Sovint, més aviat abans que després d’alguna de les meves conferències sobre confiança, algú em pregunta: José María, no et canses de continuar investigant i parlant de confiança en un món en què cada vegada és més difícil confiar en gairebé res ni en ningú, en un món de gran precarietat de qualsevol vincle humà? I acostumo a respondre així: no és cert que quan ens falti aigua arribarà un moment en què ens aturarem per parlar de l’aigua i per buscar com aconseguir-la? I ara és el moment de la confiança. De recuperar la confiança i d’obrir-nos a la confiança.
I és que, com que transitem per realitats cada vegada més paradoxals, també apareix la confiança com una qüestió paradoxal i ens sorprèn, ja que, segons diverses investigacions, resulta que la confiança entre desconeguts en l’anomenada economia col·laborativa assoleix nivells superiors a la que existeix entre persones conegudes, fins i tot amics i familiars.
Això és esperançador, ja que la xarxa de confiança digital pot ser el vector que ens condueixi cap a una nova era de la confiança. El funcionament econòmic actual valora l’obertura, la col·laboració i la connectivitat social. Una gran oportunitat per a la confiança.
Per ampliar la consciència sobre la importància de la confiança, acostumo a preguntar dues coses: viuries amb algú en qui no confiessis? La resposta unànime és que no. Ja Aristòtil va situar l’ésser humà en la categoria d’animal social. I té sentit relacionar-se, a escala social, sense confiança? I la pregunta següent és: treballaries o treballes amb persones en qui no confies? I aquí la resposta ja canvia significativament.
I què implica aquesta desconfiança en el món de l’empresa? Sens dubte, una manca d’eficiència, un hipercontrol, actuacions conservadores, pors, individualisme, dificultat per experimentar i arriscar-se, talent que no aflora, alentiment, burocratització, recels per tot arreu, l’organització no flueix...
Però, per què no confiem més els uns en els altres? I aquesta va ser la meva primera pregunta d’investigació. Segurament, la resposta immediata podria ser que, en confiar, ens sentim més vulnerables, i aquest és el fre que hi ha darrere de la nostra necessitat de seguretat. Tanmateix, això de confiar té a veure amb la confiança intel·ligent, que comporta una anàlisi, una contextualització i una actualització. Per tant, acostumo a dir que la confiança cega «no és confiança, sinó una estupidesa».
Aleshores, què podem fer per anar confiant més els uns en els altres en el món de l’empresa? Ho plantegem com un canvi cultural que ens porti a crear, pensar i sentir l’empresa com un espai conversacional basat en la confiança.
Per a això, en el model que treballem, la confiança apareix com una metacompetència que engloba set competències. Les set
C. I, de manera sintètica, les expliquem:
- Capacitat professional
- Consciència de l’altre (respecte, atenció, escolta, participació…)
- Claredat (la veritat)
- Compliment de la paraula donada
- Coherència (l’exemple).
- Consistència (en els valors)
- Coratge.
I, com a dues premisses d’aquestes set C i de cara a aconseguir que els altres confiïn en un mateix, cosa que tots desitgem, apareixen
- Que un també confiï en els altres i
- Confiar en un mateix (autoconfiança).
Aplicant el model a escala de comportaments, impulsarem a més el compromís dels col·laboradors a escala interna i la fidelitat del client a escala externa, cosa que avui dia és or en pols.
Per començar a treballar, és fonamental reforçar l’autoconfiança i, per a això, és interessant aturar-nos de tant en tant a reflexionar —cosa que fem ben poc (hi ha una gran anorèxia reflexiva i una gran bulímia informativa)— sobre cinc paràmetres
- Autoconcepte (com em veig),
- Autoestima (com m’estimo),
- Autocrítica (com em valoro en les meves competències),
- Autoeficàcia (com em reconec en les meves realitzacions)
- Autodisciplina (com dirigeixo la meva vida).
Hi ha diverses claus per a la implantació reeixida d’aquest model, que anomenaríem Lideratge per Confiança (LpC), però, si n’he de destacar una, sens dubte és l’actuació exemplar de l’alta direcció, amb comportaments associats a les set C.
Però, en quin sentit i de quina manera pot interessar aquest model de LpC a un DIRCOM? Apostem perquè una de les funcions crítiques d’aquesta Direcció és participar directament i indirectament en els processos de canvi i transformació cultural de l’empresa. Ens sembla essencial l’actuació del Dircom a partir de comportaments associats a 3 C, com són la Claredat, la Coherència i la Consistència, especialment, però no únicament.
Només creant espais de confiança, cada professional podrà actuar cada vegada més des del seu propi ésser i no des de la seva aparença. No és fàcil, però sí possible. És qüestió d’anar ampliant el cercle de confiança. Ànims!
