El llenguatge i els seus conceptes modelen la realitat o, al contrari, som les persones les que, a partir del que veiem, generem el llenguatge?
És difícil respondre aquestes preguntes, sobretot si es té en compte que les dues opcions són vàlides. El llenguatge i els seus conceptes modelen la nostra realitat de la mateixa manera que creem paraules noves per anomenar el que veiem o vivim. Però, què passa amb tot allò que no és anomenat? O amb allò que no es correspon amb el seu nom? La realitat va més enllà del que entenem per realitat i és imprescindible que en siguem conscients per poder millorar la nostra manera de viure-hi.
Quan tenia 12 anys demanava a la meva mare que em deixés sortir amb les meves amigues fins a la una de la matinada, perquè a elles sempre els ho permetien i per a mi això era el normal. Tanmateix, la meva mare no hi estava d’acord: sortir fins a la una era normal per a mi i per a les meves amigues, però això no significava que fos el normal per a tothom. La meva mare tenia raó. Si en aquell moment hagués decidit deixar de sortir amb les meves amigues, la meva idea de normalitat hauria canviat. La meva mare em va fer veure que el que jo entenc com a normal no ha de ser necessàriament normal per a altres persones.
El concepte de normal, per tant, és relatiu: si poguéssim preguntar a totes les persones del món què entenen per normalitat, cadascuna ens diria una cosa diferent. Al capdavall, el que és normal és allò que veiem o vivim habitualment. Però, què passa amb tot allò que no s’entén com a normal? Us ho dic: tot allò que no es veu com a normal pateix discriminació. Les coses s’han d’anomenar segons el que són i no segons el que creiem o ens agradaria que fossin. La realitat queda amagada darrere del llenguatge, així que la nostra feina és fer-la visible.
Deixem de convertir l’habitual en normal perquè, en fer-ho, creem prejudicis que alenteixen el progrés de la societat. No totes les persones amb discapacitat tenen les mateixes necessitats, no totes les persones amb discapacitat viuen el mateix, no totes les persones ens movem igual ni volem el mateix. Hem de normalitzar la diferència i la diversitat. Pot semblar una paradoxa dir que hem de fer normal el que és diferent, però és possible: el que és normal és que no existeix allò que és normal ni allò que està preestablert. Les persones som úniques i diferents, i totes les realitats han de ser visibles i mereixen ser-ho. No podem deixar que els conceptes amaguin les persones. Realment, l’únic que ens fa iguals és que som diferents.
Per tot això, a títol personal i respectant qualsevol opinió, soc partidària que se m’identifiqui com a persona amb discapacitat, allunyant-me de termes que puguin generar incertesa i/o confusió. Si som capaços d’aconseguir que això passi, la meva condició de discapacitat no és més que una conseqüència, com qualsevol altra, que no ha d’influir en les meves capacitats per desenvolupar qualsevol de les esferes de la meva vida. La meva veritable diversitat és aquella que no està certificada amb un 33%, sinó aquella que caracteritza els meus desitjos, habilitats, talent, la meva manera de pensar, la meva manera de relacionar-me amb els altres i que no és ni més ni menys que la que m’ha proporcionat la meva trajectòria vital (igual que en qualsevol altra persona que no tingui barreres visibles a simple vista).
Arribats a aquest punt, on ja he parlat de la importància del llenguatge, de la veritable diversitat de la persona i de la necessitat de la normalització, és el moment de destacar el paper de la neurociència per explicar el funcionament del nostre cervell i com el nostre comportament contribuirà positivament al tan esperat canvi.
Som conscients que una de les funcions cerebrals és regular les nostres conductes en funció de la informació que percebem i que, gràcies a això, hem sobreviscut al llarg de la història. En un procés de normalització d’aquest tipus, destaquem el paper de la neurociència com a factor elemental perquè el nostre cervell identifiqui la informació que estem rebent, en aquest àmbit, i no la classifiqui com una amenaça.
El nostre cervell és una autèntica màquina que funciona a una velocitat brutal i, a més, és molt ordenat: classifica per categories tota la informació que percep per poder reconèixer-la ràpidament quan necessita accedir-hi. Però també és el responsable de jugar-nos males passades, i és aquí on apareixen els biaixos inconscients. Què passa quan percebem informació negativa sobre un col·lectiu de persones? En aquell moment entren en joc el biaix de confirmació i el biaix de negativitat, tots dos responsables de consolidar aquesta informació en el nostre cervell i de generar el que tots coneixem com a prejudicis.
Aquesta mala passada deriva de les neurones del nostre pol temporal anterior (amígdala), que es posen en funcionament per consolidar els prejudicis. L’important és que gràcies a la neurociència coneixem com funciona el nostre cervell i de quina manera podem impedir que es continuïn generant aquest tipus de prejudicis. Aquí la protagonista és la nostra escorça prefrontal medial, la nostra gran aliada per activar l’empatia quan el nostre cervell percep informació sobre un col·lectiu concret. D’aquesta manera, generem una opinió fonamentada i evitem que el nostre cervell tingui en compte el prejudici que havia classificat anteriorment, aconseguint així que la paraula discapacitat es visualitzi automàticament com un pensament positiu.
El passat 3 de desembre, en commemoració del Dia Internacional de la Discapacitat vam posar en marxa una campanya en què convidàvem, a través de les nostres xarxes socials, a crear el Bosc de la Discapacitat que eliminés el CO2 dels prejudicis. Demanàvem que dibuixessin un arbre i agraïm enormement a totes les persones que en van fer difusió i hi van col·laborar activament. En segmentar els dibuixos rebuts, vam trobar que el 83,3% de les persones van dibuixar l’arbre sense arrels i hi van incorporar alhora altres elements, com ara herba o flors, mentre que només el 16,6% van incorporar les arrels de l’arbre al dibuix.
Aquest resultat ens porta a la conclusió que és evident que cada persona percep de manera diferent una mateixa realitat i que, en alguns casos, aquesta versió està alterada per diferents filtres. És a dir, hi ha diferents interpretacions d’un mateix escenari i, de vegades, això ens condueix al que coneixem com a biaix inconscient, que no és ni més ni menys que la percepció que el nostre cervell ha generat d’alguna cosa o d’algú i que sovint ens porta a perdre’ns l’autenticitat del que hem visualitzat.
L’apassionant món de la neurociència i la seva aplicabilitat en aquest camp és tan ampli que donaria per a un nombre infinit de pàgines; de fet, els avenços actuals ens mantenen pendents dels múltiples descobriments i aplicacions que es fan en aquest àmbit.
Si has arribat fins al final d’aquest text, és que el teu cervell és més empàtic i conscient que el de la majoria de les persones.
Directora general de Fundació Alares
