La diversitat està de moda

Jillian Mercado La model Jillian Mercado (@Jilly_Peppa), que té distròfia muscular. Fotos cedides a El Mundo per INSTAGRAM «Hi ha gent que troba ridícul que vulgui ser aquí. Doncs bé, no me n’aniré. He arribat i penso quedar-m’hi». L’«aquí» al qual es refereix Jillian Mercado, novaiorquesa de pares dominicans, és el món de la moda. I el que és «ridícul», per a alguns, és que sigui model. Perquè té alguna cosa diferent de les altres, alguna cosa que no se sol veure a les passarel·les, alguna cosa que la diferencia molt de les seves companyes de desfilades i de campanyes publicitàries. Jillian va en cadira de rodes. Després de rebre el diagnòstic de distròfia muscular (una malaltia genètica que causa debilitat i degeneració progressiva dels músculs) i de sotmetre’s a 13 operacions a les cames, va deixar de caminar del tot durant l’adolescència i es va veure obligada a utilitzar la cadira. Però això mai no la va aturar a l’hora de perseguir les seves metes. «Soc molt independent i la meva mare mai no em va tractar com algú especial. Sempre vaig ser normal, tot i que odio aquesta paraula, perquè crec que no ho és ningú. Tots som diferents i aquesta és la riquesa del nostre món», explica Jillian per videoconferència a EL MUNDO, des dels voltants del Lincoln Memorial, a Washington D.C., on ha estat amb la seva família. Es va graduar a l’Fashion Institute of Technology de Nova York; actualment escriu sobre estil i tendències al seu blog, i la seva carrera com a model va enlairar-se quan la firma Diesel la va contractar perquè fos la imatge de la seva publicitat (2013). Es va assabentar per Facebook que el director creatiu de la marca buscava cares noves i, gairebé sense pensar-s’ho, li va enviar fotos seves. «Per provar», admet entre rialles. Poc després apareixia a totes les revistes de moda i encadenava feines. «Suposo que al principi algunes marques em contractaven per provocar, per veure quina reacció causava comptar amb mi. Però soc molt tossuda. No faig les coses al 100%, sinó al 120%. Soc llatina i vaig en cadira de rodes. És clar que no soc el que se sol dir el prototip de model. Però m’agraden els reptes. I que diguin el que vulguin. Aquesta és la revolució de la diversitat i no s’aturarà», afirma convençuda. Jillian Mercado, l’alter ego de la qual a les xarxes és Jilly_Peppa, és una de les cares seleccionades per la xarxa social Instagram per a la seva iniciativa #runawayforall (passarel·les per a tothom), en què intenten, tal com explica Kristen Joy Watts, una de les impulsores, «posar en relleu alguns dels models més valents, que estan construint les seves pròpies audiències i explicant les seves pròpies històries». La idea és donar visibilitat a “estrelles emergents que no s’ajusten als motlles tradicionals de la indústria, sinó que, de fet, la estan redefinint». Juntament amb Mercado, s’han unit a aquesta revolució Mama Cax (@Caxmee), una model haitiana, negra i amb una cama amputada, per a qui la iniciativa representa la possibilitat que “qualsevol adolescent pugui sentir-se representat quan assisteix a una desfilada de moda”. Cax mai no va aspirar a ser model i «fa vuit anys, després que m’amputessin la cama, aquella idea encara quedava més lluny». Però coses del destí, va arribar a les passarel·les i ara, «a través del modelatge espero poder mostrar que la bellesa no sempre és una talla zero ni consisteix sempre a caminar amb dues extremitats». També dona suport a la causa Shaun Ross (@shaundross), model albí que veu la xarxa social com «un món en què tots som tractats per igual». Quan Ross va començar a desfilar, fa gairebé una dècada, «era l’únic model negre amb albinisme. Recordo el primer dia que vaig entrar a la indústria. Tots els meus companys eren iguals. Deu anys després, crec que la decisió que vaig prendre ha ajudat a fer veure que hi ha molts tipus de bellesa. Jo mai no he intentat dissimular qui soc», recalca.

Espanya no és un país inclusiu

Durant aquests mesos en què se celebren les setmanes de la moda més importants del món, un aparador amb una repercussió global, on es mostren a les passarel·les dissenys transgressors, originals i combinacions impossibles, la selecció de models continua sent força homogènia. «Han canviat coses, estem obrint camí, però pas a pas», reconeix Jilly Peppa. El dissenyador indi establert a Londres Ashish Gupta, que també participa en #runawayforall, considera que «la passarel·la de la diversitat és tan important perquè vivim en una societat diversa que ha de ser reflectida». I es pregunta: «Com pot ser tan limitada la definició de la bellesa?». Gupta també considera que el llenguatge ha de canviar, «perquè és ofensiu quan la gent utilitza paraules com tolerant en un context d’inclusivitat. No crec que s’hagi de tolerar les persones, sinó acollir-les i celebrar-les». «La moda, encara que sigui difícil dir-ho, no és un sector avançat en matèria d’inclusió. S’hi estan fent els primers passos, però encara són escassos. I la indústria ha de ser conscient que els seus clients són diversos i que s’haurien d’identificar més amb el consumidor final», declara Mar Aguilera, directora de la Fundació Alares, especialitzada en discapacitat i en la cura de les persones. «Iniciatives com la d’Instagram són encertades, perquè l’única manera de fer visible un col·lectiu determinat és, precisament, fer-lo visible, eliminar l’element inconscient que tots tenim i que ens fa pensar, des dels nostres prejudicis i no des del coneixement, que aquestes persones hi ha coses que no saben ni han de fer», afegeix. A Espanya viuen una mica més de 46 milions d’habitants i 3,7 milions tenen una discapacitat certificada. «Les passarel·les, igual que tenen color en els teixits, haurien de tenir color en les models. I no em refereixo només a la pell, sinó a la diferència. No cal donar un espai diferent a les desfilades de persones amb síndrome de Down, per exemple, perquè no són passarel·les de segona. La barreja és el que fa el nostre món», destaca. Beatriz Coleto, coordinadora general d’Alares Social, creu que «les grans firmes de moda sí que estan fent avenços per incloure persones amb discapacitat, però cal aprofundir-hi més, perquè són actes molt puntuals. Per això tenen impacte. Quan surti a la passarel·la un model amb discapacitat i no sorprengui, serà quan realment s’haurà assolit la integració». Segons ella, «ens fixem en la moda per la seva repercussió, perquè el que s’hi fa pot ajudar a canviar les coses ràpidament. Però la veritat és que el nostre país no té res de què presumir. Espanya està molt endarrerida pel que fa a la integració». Aguilera hi coincideix i sosté que «el nostre és un país molt paternalista. Som molt solidaris, ens bolquem molt amb els col·lectius en risc... però a l’hora de la veritat no integrem la gent. Les empreses, de tots els àmbits més enllà de la moda, no entenen que la diversitat pot ser un valor afegit per a elles». Per a Jillian, que té diversos projectes entre mans, «no importa com siguis ni els obstacles als quals t’enfrontis. Potser jo no em puc posar aquesta bota, però sí aquesta sabata, que és fins i tot més bonica. És evident que hi ha coses que no puc fer. Tinc un bastonet per recollir la roba que em cau, de vegades necessito ajuda per posar-me els pantalons i, si la gent triga 15 minuts a vestir-se, jo tardo una hora. Però i què? Si et dic que no he patit rebuig, et menteixo, però no soc cap pobreta». Als 28 anys sap que està de moda, però recorda que «de petita em feia vergonya ser tan diferent i era molt tímida, però ara crec que tinc una responsabilitat». És conscient que la seva faceta pública i la seva activitat a les xarxes socials l’exposen a les crítiques, però això li agrada. «M’agrada la crítica perquè m’agrada iniciar converses. El més fabulós és parlar», diu sense embuts. Jilly Peppa ho té clar: «tinguis el que tinguis, cal viure cada dia com si fos l’últim i lluitar pels somnis. Fins i tot en cadira de rodes». Autora: Isabel F.Lantigua Publicat a El Mundo