La residència de gent gran a casa. Hi ha nines per molts racons del saló, revistes que s’amunteguen en torres que mantenen sorprenentment l’equilibri, caixes multicolors aquí i allà, unes cortines de ganxet fetes a mà damunt d’una taula, esperant que les pengin, i una infinitat d’objectes que no deixen cap espai lliure ni tan sols per a les borrissoles. Enmig d’aquest entorn, la Teresa es mou d’un costat a l’altre sense ensopegar. Amb els seus 82 anys escassos, es mou amb agilitat entre les seves coses, perquè és precisament entre elles on vol estar. Perquè sigui així, perquè aquesta dona riallera i presumida continuï gaudint de casa seva després d’haver superat el 2014 un càncer de llengua —després de 15 hores de quiròfan, nou dies a l’UCI i un mes ingressada a l’hospital—, de tenir un Parkinson que de vegades la limita i d’haver enviudat durant les festes de Nadal del 2015, el seu fill Ricardo li ha muntat «la residència a casa». Li ha contractat els mateixos serveis que li poden oferir en aquests centres, però els té personalitzats i al mateix domicili. «I ens ha canviat la vida», diu sense dubtar. «Vaig triar aquesta opció perquè els meus pares eren molt grans, especialment el meu pare, que va morir fa un any. En aquella època la meva mare va caure i ja era impossible que me’n fes càrrec jo sol. Intentava atendre’ls tots dos, però soc fill únic i va arribar un moment en què vaig veure que no podia», explica en Ricardo, de 44 anys, assegut al sofà al costat de la seva mare, que el mira i assenteix.
En el seu cas va recórrer a Alares, que és qui ha gestionat tot el servei que, en aquesta casa en concret, ha consistit a adaptar el bany per retirar la banyera, on la Teresa va caure per última vegada perquè, com diu ella, «era molt alta», i substituir-la per un plat de dutxa. A més, van buscar dues persones, la Maritza i la Consuelo, que es tornen les 24 hores dels set dies de la setmana perquè la dona estigui sempre acompanyada. Té teleassistència i telefarmàcia en qualsevol moment i «fem tots els tràmits que calgui, fins i tot treure’ls bitllets d’avió o canviar la titularitat d’algun rebut i altres burocràcies, perquè l’important és que, quan en Ricardo vingui a veure la seva mare, estigui amb ella i no s’hagi de preocupar de res més», recalca a EL MUNDO Laura Pérez, coordinadora general d’aquest servei d’atencions a domicili.
Continua llegint l’entrevista completa
PDF de l’entrevista en paper
La residència de gent gran a casa
La residència de gent gran a casa. Hi ha nines per molts racons del saló, revistes que s’amunteguen en torres que mantenen sorprenentment l’equilibri, caixes multicolors aquí i allà, unes cortines de ganxet fetes a mà damunt d’una taula, esperant que les pengin, i una infinitat d’objectes que no deixen cap espai lliure ni tan sols per a les borrissoles. Enmig d’aquest entorn, la Teresa es mou d’un costat a l’altre sense ensopegar. Amb els seus 82 anys escassos, es mou amb agilitat entre les seves coses, perquè és precisament entre elles on vol estar. Perquè sigui així, perquè aquesta dona riallera i presumida continuï gaudint de casa seva després d’haver superat el 2014 un càncer de llengua —després de 15 hores de quiròfan, nou dies a l’UCI i un mes ingressada a l’hospital—, de tenir un Parkinson que de vegades la limita i d’haver enviudat durant les festes de Nadal del 2015, el seu fill Ricardo li ha muntat «la residència a casa». Li ha contractat els mateixos serveis que li poden oferir en aquests centres, però els té personalitzats i al mateix domicili. «I ens ha canviat la vida», diu sense dubtar. «Vaig triar aquesta opció perquè els meus pares eren molt grans, especialment el meu pare, que va morir fa un any. En aquella època la meva mare va caure i ja era impossible que me’n fes càrrec jo sol. Intentava atendre’ls tots dos, però soc fill únic i va arribar un moment en què vaig veure que no podia», explica en Ricardo, de 44 anys, assegut al sofà al costat de la seva mare, que el mira i assenteix.
En el seu cas va recórrer a Alares, que és qui ha gestionat tot el servei que, en aquesta casa en concret, ha consistit a adaptar el bany per retirar la banyera, on la Teresa va caure per última vegada perquè, com diu ella, «era molt alta», i substituir-la per un plat de dutxa. A més, van buscar dues persones, la Maritza i la Consuelo, que es tornen les 24 hores dels set dies de la setmana perquè la dona estigui sempre acompanyada. Té teleassistència i telefarmàcia en qualsevol moment i «fem tots els tràmits que calgui, fins i tot treure’ls bitllets d’avió o canviar la titularitat d’algun rebut i altres burocràcies, perquè l’important és que, quan en Ricardo vingui a veure la seva mare, estigui amb ella i no s’hagi de preocupar de res més», recalca a EL MUNDO Laura Pérez, coordinadora general d’aquest servei d’atencions a domicili.
Continua llegint l’entrevista completa
PDF de l’entrevista en paper
